Com diferenciar una pedra d'una polla (o viceversa)

En l'actual vida moderna, plena de disfuncions i desencantaments, la vida sexual i, especialment, la iniciació més purament mecànica d'aquesta, s'està convertint en quelcom boirosament desconegut i mític. Ficar el xurro entre les cames d'una pubilla s'està convertint en un quest propi de les novel·les de caballeries, on t'has de trencar el coll, la cama i la dignitat només per poder entrellucar una mica d'escot.

És per aquest motiu que potser sigui convenient repassar algunes nocions bàsiques com: què és una polla, i com la diferenciem d'una pedra?

Pedra o polla? Pregunta trampa, les dues són polles!

 

 

L'equació bàsica de la sexualitat humana és cony+polla=gustasu (i llurs variants homo/bi/trans/tri/hexa/sexuals). No jutjo necessari desenvolupar més l'enunciat, fins i tot els putos cignes saben de què va la cosa.

A continuació, algunes aclaracions per poder dirimir en cas de dubte les propietats pollenques o pedregoses d'un objecte:

1. Les pedres són, per naturalesa, dures. Les polles només a vegades.

2. Simptomàticament, les polles porten adjunt un home al final de l'escrot. 

3. Una polla sotmesa a llepades i xarrupades constants durant un període d'entre 30 segons i 30 minuts emetrà, inefablement, esperma.

4. La prova del ganivet, tot i que problemàtica en ocasions, resulta sempre definitiva: si surt sang i et maten a hòsties és una polla.

4. Les polles responen de manera més o menys positiva a estímuls visuals (un bon parell de mamelles dures, grosses i joves), auditius (vols que et mengi la polla?), olfactius (olor a cony humit) i tàctils (polla entre les nalgues) en general. Així doncs, senyores i senyoretes, el fet d'agafar un objecte entre les mans i que creixi desproporcionadament sense motiu aparent, és un signe inequívoc de la presència d'una polla (i no d'una pedra), i possiblement d'una polla que està molt ben disposada a visitar la vostra cova màgica dels secrets.

Esperem que aquestes puntual·litzacions siguin d'ajut per a les dones catalanes, en cas que pateixin amnèsia col·lectiva i s'hagin oblidat que les polles serveixen per FOLLAR.

Gènesi (i)

En Valero Sanmartí és un fill de puta. Un amargat prepotent asocial que viu en una o diverses coves, un gordo obés ballenato repugnant que podria sobreviure durant mil·lenis alimentant-se dels seus propis sacs de greix. És un pobre desgraciat que acabarà denunciat per injuries i difamació -a no ser que faci un ingrés de 50€ a Intermón Oxfam i s'afiliï al PSC. En Sanmartí és aquella capa de pols i merda que taca la sola de les sabates, és aquella marca que queda a la catifa després que el vostre gos s'hi pixi, és la suor de les nostres aixelles i és aquella ferum de pus amb què ens insulta la boca al llebar-nos.

Perquè en Valero Sanmartí és la criatura més falsa de Catalunya i part d'Espanya i França

 

Hi haurà qui es preguntarà (o no):

1. Per què aquests atacs gratuïts contra un pobre retrasat mental com en Valero?

Perquè s'ho mereix. La meva justícia és justa, i més encara si divideixo formalment el meu cervell en diverses assemblees populars per garantir la neutralitat de les decisions. Als que diguin que és per buscar fama els diré que no, però com que no em creuran els dic també que sí, jo responc que sí, que collons, perquè una cosa no exclou l'altre; ambdós són motius perfectament compatibles. Als que diguin que és perquè l'odio... doncs també, tot i més i visca la mare que ens va parir.

 

Què dius que vols que et faci, Valero? I sense popper?

2.  No t'espanta la fúria tremevunda del Vale?

Des del meu punt de vista, només poden passar dues coses: que aquest blog sigui sistemàticament ignorat (i això seria el més intel·ligent, i també el què a alguns els deixaria més tocat l'orgull), o que el fill de puta em dediqui un bon comentari on em rebenti, se'm pixi a la boca i després m'ovligui a suicidar-me; sé perfectament que no hi tinc res a fer, contra ell; després de tants anys de chupar pollas li ha quedat la llengua més esmolada del regne. Entre aquests dos extrems (que passi o que em mati) no hi ha res, no ho contemplo, perquè serien les opcions aburridas, i aleshores no em quedaria més remei que convertir aquest bloc de merda en un dietari de la vida sexual dels empordanesos, que és inexistent.

PERÒ l'hora del funcionalisme salvatge és arribada, i toca matar déus, profetes i seguidors. Perquè els més fills de puta són els seus lectors. Els més fills de puta sou vosaltres, anormals, ximpanzés semifachistes dels collons. I si sou usuaris del Racó hu sou el doble.

Perquè ens entenguem, en Valero Sanmartí va a cagar, apreta, apreta i deixa anar una bona merda. S'aixeca tremolant pel dolor rectal, i sense netejar-se el cul, introdueix les mans a la tassa -què dic les mans... el cap, fica el cap a la tassa i amb la puta boca recull una bona porció d'excrements. Aleshores va cap a l'ordinador, i escup al seu bloc tot el contingut bucal. I això és el que vosaltres llegiu i rieu.

Com que el fill de puta de'n Valero s'alimenta de bona literatura, bon cinema i bona cultura (o això diu i pensa ell), en general la seva merda és una merda cultureta, que no fa massa mala ulor. 

 Ui, mira, Beckett! Sé de què parla en Valero! Sento una increïble empatia intel·lectual! Sóc tan feliç!

Però no deixa de ser merda, me cagun jesús. Aixíns que feu el favor de prémer Ctrl+W, fills de puta, deixeu de llegir la seva puta merda, aquesta puta merda i continueu preparant els valstros plans de masturbació mundial. Sou escòria, zombies intel·lectuals (noti's la distinció amb intel·lectualoides, que són gent ben respectable) que li rieu les gràcies mentre ell us trenca les dents a cop de polla. Per això us dic, mateu-lo (seria preferible metafòricament, però també menys divertit) si en teniu la oportunitat. Mateu i continueu, i jo faré el mateix. Qui tingui orelles que entengui.